Avui he rebut la trista noticia que l’Enric Pareja Martínez ens ha deixat als seus 31 anys, desprès de lluitar incansablement 9 mesos contra una malaltia que no hauria d’existir i que no vull ni pronunciar.
L’enric va ser el meu monitor d’esplai durant anys a l’Aspirantat de Sant Josep, un monitor alegre, amb energia, amb una força de motivació com poques vegades he vist amb un altre monitor/a, amb un estima enorme per el que feia i amb moltes ganes de compartir allò que sabia amb nosaltres. Van ser pocs anys, però el record d’aquells temps sempre han existit en la meva vida.
Encara recordo Enric, aquella firma en la samarreta dels campaments “Quien se pica, ajos come”. En aquells anys em va costar entendre-la, però ara se que reflectia molt de la teva forma de pensar, de la teva tranquilitat vers els problemes relatius de la vida, i de una filosofia de vida que molt tinc que apendre a dia d’avui. Sempre portaré amb mi el no poder-te dir el molt que has significat en la meva infància, i el molt que em vas ajudar i animar en aquells campaments a la teva estimada terra d’ Astúries. Avui m’has tornat a donar lliçons per allò que no he fet i que hauria d’haver fet, i et dono les gràcies. Ara t’ho puc dir, tot i que ara ja sigui tard, sempre vas ser el meu referent quan jo era monitor d’esplai i portava els nens i nenes cada dissabte. Serveixi així aquest post, com a mini-homenatge per la gran persona que vas ser.
Descansa en pau Enric, sempre estaràs en els meus millors records.
Agosto 28, 2007 a las 12:11 am
Tens raó. Ens ha deixat un gran amic. La vida és del tot injusta. Sempre hi perden els millors.
Descansa en Pau.
Agosto 28, 2007 a las 9:28 am
L´Enric ens va saber donar eines per lluitar contra qualsevol problema que la vida ens presenti. I nosaltres sempre li estarem agraïts.
Agosto 28, 2007 a las 4:11 pm
Ei,
Jo el vaig conèixer a Terrassa, estudiant i passant aventures per superar una carrera com Industrials, cosa que hagúes estat impossible sense companys i amics com ell.
Quan començàvem a estudiar ell en deia alguna com ” Bueno, bueno, bueno, qué tenemos aquí” o “Quereis jugar conmigo….???” i ja us podeu imaginar l’ambient…
Veig que n’Enric era igual d’engrescador fos on fos ( A Sant Josep, a Terrassa…) T’enyorarem molt
Septiembre 1, 2007 a las 1:10 am
Ahir nit, des del Parc natural Posets-Maldeta, vaig observar aquell estel que una nit de juliol ens vam expropiar de sota el cel de Ramió tot fent un “cigarro”…
Gràcies pels bons i mals moments a l’Aspirantat, per engegar plegats el Racó de Muntanya, pel diàleg, pels concells, per les farres i les butis.
Siguis on siguis, crec que algún dia ens trobarem de nou i podrem tornar-nos a dir:…”bueno, bueno, bueno qué tenemos aquí; o bé: que palcer!!
Descansa en Pau.
Noviembre 9, 2007 a las 1:30 am
Disculparme si escribo en castellano, yo conoci a Enric, en Peru, en el Barrio de Pamplona Alta en Lima, estabamos un grupo de toledanos y catalanes colaborando en la misma Parroquia y el era uno de ellos. Me he enterado de su fallecimiento el 7 de Noviembre y la verdad es que estoy consternado. hacia años que no teniamos comunicacion pero eso no quiere decir que guardes siempre en el corazon las personas que te han causado una grata impresion y el era una de esas personas.
No paro de revisar fotos de entonces en las que el aparece, y videos y grabaciones de sonido, en todas estaba. Era siempre el mas animado, vino con nosotros a Cuzco y Machu Picho y la verdad fueron unos dias inolvidables, no puedo creer que ya no este que ya solo nos quede el recuerdo.
Descansa en paz Enric, los toledanos nunca te olvidaran.
Noviembre 9, 2007 a las 1:34 pm
Hola Antonio, muchas gracias por escribir, no dudes en enviarme algunas fotos a rcruz@raulifer.net, para que pueda publicarlas aqui en este blog.
Muchas gracias.